SANT ANTONI DE BETXI

No s’ha acabat el temps de Nadal i encara tenim al poble una data marcada en roig. Tots al poble, rics i pobres, alts i baixos, vells i joves ens preparem a gaudir la nostra festa. Jo ho deia la cançó de Joan Manel Serrat, encara que per la revetlla de Sant Joan, l’esperit es el mateix. Un any mes, com tots els dies 17 de gener, la muntanyeta serà una festa.

Però no serà una festa per la voluntat política d’uns quants, ni per dictamen de cap religió o credo, no. Es una festa per que el poble de Betxí, tot el poble de Betxí, es reuneix a un mateix lloc. I es reuneix per a celebrar allò que som, i que un any mes encara som aquí. Mes enllà del caràcter que se’n hi vol donar des dels diferents vessants dels pensament, totes dignes, es una celebració popular, on tots els veïns de Betxí estan convidats. Una celebració on s’obliden o deurien oblidar-se les disputes, els cels o els dogmes per gaudir d’un dia especial.

El 17 de gener, Sant Antoni, mítica figura del santoral patrona, segons la tradicio, del poble de Betxí, deuria ser, mes enllà d’una celebració religiosa, una festa per als betxinencs, una festa major. No oblidem que part de les arrels del nostre poble es troben a les vessants i terrasses del turo que domina tota la plana. Un mirador on els vestigis ibers varen donar pas a refugi dels avantpassats del poble, i a l’actual ermitori. Fins i tot s’hi va trobar un exemplar de plom escrit en llengua ibera, demostrant que, encara que no es podrà parlar de Betxí fins avançada l’edat mitjana, el nostre terme va ser ric i poblat des de temps immemorials.

Per que per damunt de temps de crisis o d’abundància; de bous o cercaviles; de concerts o de teatres; de dinars o de entrepans; o de les diferents idees o significats d’aquesta data, hi ha un fet: Sant Antoni es festa per a tots els nostres veïns. Es per a tots iguals. Es una festa del poble, no de ningú.

La cançó de Serrat:

Gloria a Dios en las alturas,
recogieron las basuras
de mi calle, ayer a oscuras
y hoy sembrada de bombillas.

Y colgaron de un cordel
de esquina a esquina un cartel
y banderas de papel
verdes, rojas y amarillas.

Y al darles el sol la espalda
revolotean las faldas
bajo un manto de guirnaldas
para que el cielo no vea,

en la noche de San Juan,
cómo comparten su pan,
su tortilla y su gabán,
gentes de cien mil raleas.

Apurad
que allí os espero si queréis venir
pues cae la noche y ya se van
nuestras miserias a dormir.

Vamos subiendo la cuesta
que arriba mi calle
se vistió de fiesta.

Hoy el noble y el villano,
el prohombre y el gusano
bailan y se dan la mano
sin importarles la facha.

Juntos los encuentra el sol
a la sombra de un farol
empapados en alcohol
abrazando a una muchacha.

Y con la resaca a cuestas
vuelve el pobre a su pobreza,
vuelve el rico a su riqueza
y el señor cura a sus misas.

Se despertó el bien y el mal
la pobre vuelve al portal,
la rica vuelve al rosal,
y el avaro a las divisas.

Se acabó,
el sol nos dice que llegó el final,
por una noche se olvidó
que cada uno es cada cual.

Vamos bajando la cuesta
que arriba en mi calle
se acabó la fiesta.